Feliz 2009

Ya se acaba el 2008, y desde la Coruña quiero desearos a todos los que entráis en mi blog un feliz año nuevo!
Seguro que a pesar de la famosa y temida crisis tenemos un año lleno de buenos momentos, al menos eso es lo que me gustaría poder compartir con vosotros en este año que llega.
Un adelanto, en breve colgare las fotos de todos los trabajos que he estado haciendo, sera de las primeras cosas que haga cuando vuelva a casa, y....... anunciaros que el nombre de mi amiga secreta es........
....................................................................................................................

............................................................................................................................................

............................................................................................


MARIANU!

Muchísimas gracias!

Mis mejores deseos para todos, ojala vuestros sueños e ilusiones puedan verse realizados durante este nuevo año!

Besos

Intercambio de Navidad

Lo prometido es deuda! Aquí tenéis las fotos del Intercambio de Navidad que organizo Lala en Dream-Lake!
Creo que aún no puedo decir el nombre de mi GRAN amiga secreta, pronto se desvelara el misterio, pero quería hacer un adelanto, y mostraros las cosas tan maravillosas que me ha enviado!

Muchísimas gracias! Todo es precioso y me encanta!!!

Orden

Suena en mi habitación esta noche un allegro , Suitte en D menor de el gran Domenico Scarlatti, que transporta mis pensamientos y mis sentimientos a otros tiempos, que pasados si fueron mejores.


Si pudiera borrar de mi vida estos últimos meses, sin duda lo haría de un plumazo, borraría todo sin ni siquiera añadir una pizca de duda en ello, borraría todos los momentos hasta septiembre y sobretodo olvidaría a aquellas personas que me han querido hacer daño, consciente o inconscientemente, pero a las que no veo que haya equilibrio, ni mucho menos madurez.


Por suerte, como ya anunciaba Nietzche "lo que no me mata me hace más fuerte" y sin duda todo lo que ha pasado no ha servido más que para hacerme más fuerte y saber que es lo que quiero y lo que no, y sobretodo a quien quiero en mi vida y a quien no.

Vaya esta entrada para las personas, pocas afortunadamente, que han intentado entorpecer mi vida estos meses, para que el mundo sepa que los tropezones no sirven más que ayudar a levantarse con más impulso.

Y que la fortuna ha querido que aunque tarde he podido ver la verdadera naturaleza de lo que se me venia encima, y he podido frenarlo a tiempo.

Por ello solo puedo estar más que agradecida, doy gracias a Dios por abrirme los ojos y ayudarme a comprender que es lo que realmente quiero.


Y solo hay algo que quiero, dar un borrón a estos meses y que todo vuelva a ser como antes, y volver a ser feliz, tomar más en cuenta mi propia conciencia y para eso ya estoy acabando de poner mi vida en orden, poniendome en calma conmigo misma.




Los pasos ya han empezado, a ver hasta donde me llevan...

Regalos navideños

Quería publicar que ya he recibido el regalo del intercambio de navidad de parte de mi amiga secreta!

Es una maravilla de regalo! Mi amiga secreta es toda una artista! Que emoción cuando llego el paquete a casa, pero cuando lo abrí nos quedamos todos con la boca abierta! Es increíble!

Pero os voy a dejar un poquito más con el misterio jejeje

Hasta que no lleguen todos los regalos no puede decir nada más!

Normalidad

Después de la tormenta llega la calma dice el dicho, creo que en mi caso cada vez esta abundando más la tranquilidad después de estos últimos meses.

Por fin parece que la normalidad reestablece mi vida, y que hay cosas que pueden ser como lo eran antes.

Ojala todos estos meses se queden pronto en el olvido.

Recuperate pronto Lala

Ayer Prado me hizo eco de una triste noticia, nuestra querida amiga Lala esta ingresada en el hospital a causa de una infección que se le fue agravando y fue expandiéndose.
Dentro de esta desgracia hay que agradecer a Dios que pudieran detectarlo antes de que fuera demasiado tarde.
Así que desde aquí quisiera brindar todo mi apoyo a esta gran persona, y desearle de todo corazón que pronto este recuperandose en casa y preparando con toda su ilusión la llegada de la navidad, que tanto quería este año.
Lala un beso y un abrazo muy fuerte!

Lista de premios

Bueno, ya estoy de vuelta después de un tiempo con la lista de premios al blog más amigable!
No sabéis lo que me ha costado decidirme entre tantos blogs tan maravillosos! Pero como sólo he podido escoger entre 10, aquí esta la lista, aunque os aseguro que la lista seria interminable, hay un montón de blogs preciosos que son muy amigables!

Hay van mis premiadas:

1.- El almacén de telas (http://elalmacendetelas.blogspot.com) No dejéis de visitar su blog, lleno de muchos tutoriales e ideas interesantes, pero sobretodo de generosidad.

2.- Lala ( http://dream-lake.blogspot.com) El blog de una bellísima persona que siempre tiene una idea brillante! y enamorada de los frees! =)

3.- Prado (http://elrincondeprado.blogspot.com ) Una verdadera artista de la aguja, tiene unos cuadros y unas cositas super xulis!

4.- Naita (http://naimanualidades.blogspot.com) El blog de una persona genial que siempre tiene algo nuevo que aportar!

5.- Angie (http://losbordadosdeangie.blogspot.com) El blog de Angie es más que un blog amigable, solo entrar en el ya se respira paz y sobretodo, AMISTAD.

6.- Grego ( http://pintarconhilos.blogspot.com) Un blog simplemente fantástico!

7.- Blanca (http://www.elhormiguerodezuri.blogspot.com) Un blog fantástico, muy bonito y sutil y siempre lleno de cosas nuevos! Unos trabajos increíbles!

8.- Pao (http://paholapuntocruz.blogspot.com) Lleno de cosas nuevas, novedosas, y sobretodo de muchas vaquitas! Es genial!

9.- Gades (http://entreagujas.blogspot.com) Un blog maravilloso hecho por una persona maravillosa!

10.-Georgina (http://eltallerdegeorgina.blogspot.com) El taller de Georgina es maravilloso, muy delicado y lleno de mucha inspiración.


Y quisiera reiterar mi agradecimiento a CARMELILLA (http://laagujadelayaya.blogspot.com), gracias por tu premio! Eres una amiga maravillosa!Y tú si que te mereces el premio, no solo tu blog es amigable sino que tu misma eres una persona extraordinaria.

Gracias de corazón.

Vuelta de nuevo con premio incluido!

Bueno, lo primero quisiera pediros disculpas por todo este tiempo ausente, algunos de vosotros ya sabéis los motivos, pero no considero oportuno mostrarlos en el blog, solo decir que tengo una buena excusa!

Prometo actualizar el blog, de hecho tengo montones cosas que poner, mis últimos trabajos, mis últimas adquisiciones y sobre todo las fotos de mi último viaje a Roma, esta vez sí que no me ha quedado nada pendiente!

También quisiera agradecerle a CARMELILLA por su gesto de cariño, al premiar mi blog como blog amigable, gracias preciosa, eres una gran amiga! Yo no sé si lo mereceré o no, pero de todas formas he de decir que me ha hecho muchísima ilusión recibir el premio, por lo que significa y por la persona que me lo ha otorgado ;)

Ahora me toca elegir los 10 blogs que considere amigables, bueno no puedo ponerlos aún, puesto que no lo tengo del todo decidido, pero en breve pondré la lista!
Muchas gracias CARMELILLA!

-----------------------------------------------------

Bé, el primer que m'agradaria es demanar-vos disculpes per tot aquest temps que he estat absent, alguns de vosaltres ja coneixeu els motius, però no considero oportú mostrar-los en el blog, només he de dir que tinc una bona excusa!

Prometo actualitzar el blog, de fet tinc un piló de coses per posar, els meus últims treballs, les meves últimes adquisicions, i sobretot les fotos del meu últim viatge a Roma, aquesta vegada no m'ha quedat res pendent!

També voldria agrair-li a CARMELILLA pel seu gest de tendresa, al premiar el meu blog com a blog amigable, gracies preciosa, ets una gran amiga!Jo no sé si me'l mereixo o no, però de totes formes he de dir que m'ha fet moltísima il·lusió rebre aquest premi,pel que significa i per la persona que m'he l'ha atorgat ;)

Ara em toca escollir els 10 blogs que consideri amigables, bé no els puc posar encara, ja que no ho tinc del tot decidit, però en breu posaré la llista!Moltes gràcies CARMELILLA!

300

Ja som 300! Us agraeixo a tots les vostres visites i comentaris! El blog esta creixent!
Ya somos 300! Os agradezco a todos vuestras visitas y comentarios! El blog esta creciendo!

Crema glaçada de llimona

Aquests dies, aprofitant que estic de vacances, he tornat a fer més coses a la cuina, i entre altres invents he provat a fer una crema glaçada de llimona.
La veritat us animo a que proveu de fer-ho també a casa, és força ràpid de fer i surt molt bona, més ara que amb la calor fa s’agraeix tot el que està glaçat!

Estos días, aprovechando que estoy de vacaciones, he vuelto a hacer cosas en la cocina, y entre otros inventos, he probado de hacer una crema helada de limón.
La verdad es que os animo a que lo hagáis vosotros también en casa, es bastante rápido de hacer i sale muy buena, y más ahora que con el calor que hace se agradece todo lo que este helado!

Constància

Avui m’agradaria parlar-vos del meu besavi, desafortunadament no vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo degut que va morir molt jove a l’edat de 44 anys a causa d’una llarga malaltia, el que resulta curiós perquè ell era metge especialista en malalties infeccioses.
Qualsevol biografia bàsica dirà que va néixer el 18 de maig de 1897 a València, fill major del matrimoni composat per el Vicente Navarro Muñoz i Rita Soler Serrano, que es va llicenciar en medicina per la Universitat de València en data de 14 de febrer de 1920, i va formar part del Col·legi de Metges de València el 17 d’abril de 1920 amb el núm. de col·legiat 1316.
Es va doctorar amb la tesi sobre la difusió del germen de la febre tifoidea, i des de l’any 1921 fins al 1923 exercí com a metge interí de la Beneficència Municipal, actuant com a especialista, tal com he avançat, en malalties infeccioses.
No obstant, la seva vida professional va estar plena de infortunis degut a que mai es va reconèixer els seus mèrits, per això valguin aquestes quatre ratlles com a homenatge al Dr. Vicente Navarro Soler, pel reconeixement dels seus estudis en el camp de la medicina al llarg de les diferents topografies que va realitzar.

Consta en l’Acta de la Junta General Extraordinària de “l’Institut Mèdic Valencià” de 12 de maig de 1926 la convocatòria del Premi de topografies Mèdiques de la Fundació Röel, en el que Dr. Vicente Navarro es va presentar per primera vegada amb la obra “Topografia Mèdica de Benetússer”, amb el lema “ Constància” amb el que guanya el premi. Posteriorment el Dr. Vicente Navarro va sol·licitar una subvenció de 500 pts. Per a la impressió de la obra guardonada.

No obstant, l’Acta de 21 d’octubre de 1927 exposa les manifestacions del bibliotecari, el Dr. Tomàs Alcober, en que esmentava “ no es posible poder guardar las galeradas por no disponer de material suficiente para guardalas”
L’any 1928 es va tornar a presentar a la convocatòria amb l’obra “ Topografia de Massanasa” amb el lema “ Treball” no obstant, el tribunal qualificador injustament va resoldre el següent:
“ ... no podemos continuar formando parte de la Comisión Evaluadora del Concurso de Premios, sección Topografías Médicas de la Fundación Röel, puesto que se ha faltado a las condiciones del concurso ya que ha llegado a nuestro conocimiento y no deja lugar a dudas del nombre y personalidad de los autores de los trabajos presentados... y ello significa para nosotros una coartación de la independencia tan necesaria para el ejercicio de nuestra función”.

Novament la Fundació Röel torna a convocar els premis l’any 1930, al que novament el meu besavi es va tornar a presentar amb “ Topografia Mèdica de Massanasa” sota el lema “ La Vega de València”, i tot i que havia de guanyar el premi, la Comissió va resoldre que:
“ ... entiende esta Comisión que sus modestas facultades no son óbice, sino al contrario, estímulo para darse entera cuenta de la importancia de la gestión que le está encomendada y así mismo, cree que no cumpliría con su cometido, otorgando al cabo de una crítica muy razonada, el Premio Röel a cualquiera de las monografías presentadas sin distinción. Hemos de combatir el enciclopedismo que desorienta... la verdadera investigación concreta y sistematizada, que ha de alumbrar el venero de estos estudios. Por consiguiente, la Comisión estima que ninguna de las dos Memorias reúnen las condiciones que la hagan digna de ser propuesta para el Premio de la Fundación Röel”.
L’última vegada que el Dr. Navarro Soler va presentar una obra fou al Certamen de l’any 1930 amb “ Topografia Mèdica de Alcira” però lamentablement el premi quedà desert per considerar el Tribunal qualificador massa enciclopèdics els treballs d’investigació presentats.

D’ençà el Dr. Vicente Navarro es dedica a l’exercici de la medicina, bé com a metge militar bé com a metge en institucions públiques compaginant-ho amb l’exercici de la medicina privada.

He de dir, abans de finalitzar, que admiro la força i la persistència amb que va lluitar per defensar les seves obres, malgrat que en alguns moments van fer-se valoracions injustes respecte als seus estudis mèdics.
I com heu pogut veure era un home perseverant, així que ja sabeu d’on he heretat aquesta tossudesa que m’és innata.


Us deixo algunes fotos de l’època perquè us feu una petita imatge de com era la vida en aquella època.

I aquesta era la seva lletra:

Reflexió

Us deixo un poema de Pablo Neruda traduït al català, titulat “Reflexión”. La meva mare, que per a aquestes coses té una mà molt especial, me’l va donar quan estava passant unes circumstàncies una mica especials i des de llavors, sempre que tinc un moment complicat a la meva vida me’l recordo.
Espero que també us serveixi per poder créixer i acceptar les dificultats.

“No culpis a ningú
mai no et queixis de ningú ni de res,
perquè fonamentalment
tu has fet el que volies en la teva vida.

Accepta la dificultat de construir-te a tu mateix i
el valor de començar corregint-te.
El triomf del vertader home
neix de les cendres del error.

Mai no et queixis de la teva soledat o de la teva sort,
afronta-la amb valor i accepta-la. D’una manera o altra
és el resultat del teus actes i provatura que tu
sempre has de guanyar.

No t’amarguis amb el teu propi fracàs
no li carreguis a cap altre, accepta’t ara
o seguiràs justificant-te com un nen.

Recorda que qualsevol moment és
bo per començar i que cap n’és
tan terrible per claudicar.

No oblidis que la causa del teu present és el teu passat
així com la causa del teu futur serà el teu present.

Aprèn dels audaços, dels forts, de qui no
accepta situacions, de qui viurà per sobre de
tot, pensa menys en els teus problemes i més en el
teu treball, i els teus problemes sense eliminar-los, moriran.

Aprèn a néixer des del dolor i a ésser més
gran que el més gran dels obstacles,
mira’t al mirall de tu mateix i seràs lliure i fort
i deixaràs de ser un titella de les circumstancies
perquè tu mateix ets el teu destí.

Aixeca’t i mira el sol al matí i respira la llum
de l’albada. Tu ets part de la força de la teva
vida, ara desperta, lluita, camina, decideix-te
i triomfaràs en la vida; mai pensis en la sort,
perquè la sort és el pretext dels fracassats”

Gràcies mare per saber que dir i que ensenyar-me en cada moment, per ajudar-me a ser una mica més lliure i saber que al teu costat mai podrà existir el sentiment de soledat en la meva vida.

Permeteu-me fer una ampliació del post, perquè he buscat el poema i crec oportú posar la versió original, ja que es diferencia lleugerament de la que havia posat, tot i que el missatge és el mateix.

"No culpes a nadie, nunca te quejes de nada ni de nadie, porque fundamentalmente tú has hecho tu vida.
Acepta la responsabilidad de edificarte a ti mismo y el valor de acusarte en el fracaso para volver a empezar; corrigiéndote, el triunfo del verdadero hombre surge de las cenizas del error.
Nunca te quejes del ambiente o de los que te rodean, hay quienes en tu mismo ambiente supieron vencer, las circunstancias son buenas o malas según la voluntad o fortaleza de tu corazón.
Aprende a convertir toda situación difícil en un arma para luchar. No te quejes de tu pobreza, de tu soledad o de tu suerte, enfrenta con valor y acepta que de una u otra manera, todo dependerá de ti; no te amargues con tu propio fracaso, ni se lo cargues a otro, acéptate ahora o seguirás justificándote como un niño, recuerda que cualquier momento es bueno para comenzar y que ninguno es tan terrible para claudicar.
Deja ya de engañarte, eres la causa de ti mismo, de tu necesidad, de tu dolor, de tu fracaso. Si, tú has sido el ignorante, el irresponsable, tú, únicamente tú, nadie pudo haber sido por ti.
No olvides que la causa de tu presente es tu pasado, como la causa de tu futuro es tu presente.
Aprende de los fuertes de los audaces, imita a los enérgicos, a los vencedores, a quienes no aceptan situaciones, a quienes vencieron a pesar de todo. Piensa menos en tus problemas y más en tu trabajo y tus problemas sin alimento morirán.
Aprende a nacer desde el dolor y a ser más grande, que el más grande de los obstáculos.
Mírate en el espejo de ti mismo. Comienza a ser sincero contigo mismo. Reconociéndote por tu valor, por tu voluntad y por tu debilidad para justificarte.
Reconócete dentro de ti mismo, más libre y fuerte, dejarás de ser un títere de las circunstancias, porque tu mismo eres tu destino.
Y nadie puede sustituirte en la construcción de tu destino. Levántate mira las mañanas y respira la luz del amanecer. Tú eres parte de la fuerza de la vida Ahora despierta, camina, lucha.
Decídete y triunfarás en la vida. Nunca pienses en la suerte, porque la suerte es el pretexto de los fracasados."

Les muntanyes d'Albània

Obro aquesta entrada perquè fa dies que em balla pel cap escriure sobre una novel·la, avui finalment li he demanat permís a l’autora per poder comenta-la al blog, i m’ha alegrat que em digues que si, per això m’atreviré a publicar aquesta petita crítica literària, mentre de fons sona la sonata de Bethoven.

En aquestes llargues tardes d’estiu, hom agraeix poder estar estirat en una platja, mentre la brisa marina t’acarona i calma la xafogor del estiu, i sobretot poder tenir una bona novel·la a les mans, que faci pair millor les hores càlides que ens brinda aquesta estació de l’any.
Una novel·la que fàcilment et pugui introduir en l’historia que l’autor vol transmetre, que sigui fàcil de seguir i sobretot que t’evoqui a altres llocs, a altres èpoques, en definitiva a altres personatges.
Aquesta sens dubte és la novel·la de la Marta Puig, “Les muntanyes d’Albània” una agradable lectura que et permet passejar no només per Òtranto, sinó per tot l’Imperi Romà i la Magna Grècia, sense farragoses histories romàntiques, però amb el toc romàntic i aventurer que només la Marta sap transmetre.
No vull desvelar cap trosset d’obra, ja que em sembla que és una novel·la digna de ser llegida, doncs tal com ja he avançat és una obra fàcil de llegir, no només pel llenguatge planer de la mateixa, sinó també perquè té una extensió bona per passar una entretinguda tarda d’estiu ( o d’hivern ) sense que resulti ni llarga ni pesada.

Només m’agradaria exposar una frase de la novel·la que personalment em va impactar molt i que crec que transmet força, energia i optimisme:

“ I sóc millor perquè sóc bona actriu, perquè sóc juganera, aventurera i sé fer trampes. Però sobretot perquè sé escriure. Perquè això és una guerra i la nostra arma més poderosa és el llenguatge.”

Actualment estic endinsada en la seva segona novel·la “Un camp de pomers a Calvados” i tot i que encara vaig per la meitat puc dir que no és una decepció, aquesta vegada la Marta ens sap guiar pels esplendorosos camps de Normanda, amb el toc somiador que l’autora sap canalitzar, i per a mostra un petit botó, el primer paràgraf d'aquesta esplèndida novel·la:

“He tornat a Rouen, a aquella casa de nines, de somnis i de fades; a aquell jardí on vaig passar les últimes nits de l’estiu de 2001, abrigada com una nena petita amb el jersei de llana d’en Dave, bevent Poiré sota els estels, amb la catedral al fons i tota la ciutat il·luminada als nostres peus”

Oi que es fascinant com es descriu l’escena?

Encara no he acabat “Un camp de pomers a Calvados” i ja tinc ganes de llegir la tercera novel·la de la Marta.

Si voleu obtenir més informació sobre les novel·les us deixo els links:
http://www.editorialomicron.com/entretemps_camp-pomers.html
http://www.editorialomicron.com/entretemps_muntanyes-albania.html

Per tot això, aquesta entrada només pot anar a dedicada a la Marta Puig, una gran escriptora, una gran advocada i sobretot una gran companya.

Curiositats

Resulta curiós quan veus quelcom que et crida l’atenció, que resulta estrambòtic però a la vegada és una idea original, potser no serveix per gaire res però et fan veure allò amb una perspectiva diferent.

Això és precisament el que a mi em va passar quan vaig estar a Milàn, just davant de la majestuositat de la Catedral del Duomo, enfilada a la capital amb les estalactites perpetues de pedra, ferro i tota recoberta de marbre, al seu costat roman impassible l’edifici de les Galeries Vittorio Emmanuele, desprenen la força enigmàtica que Giuseppe Mangoni va saber transmetre a través de les seves grans estructures de ferro i els seus sostres de cristall.

Fa un parell de mesos, en la meva visita a Milán mentre pujava les infinites escales de la Catedral del Duomo, em va sobtar trobar-me que l’edifici de davant estava en obres, i per evitar les molèsties estètiques que solen ocasionar les rehabilitacions va sorgir l’ingeni al inventar una manera de dissimular-ho i mantenir davant de l’espectador la bellesa del edifici, i aquí us deixo unes imatges que il·lustren el moment.

Oi que la vida és més agradable quan estem envoltats d’Art? De la bellesa que representen els edificis històrics que formen part de les nostres ciutats, i llueixen el seu encant davant de les persones, que insòlites i somiadores, s’acosten per admirar la gràcia amb que l’arquitecte, esquadra i cartabò en mà, les va crear?


-----------------------------------------------------------------------------------------------

Resulta curioso cuando ves algo que te llama la atención, que resulta estrambótico pero a la vez es una idea original, puede que no sirva para casi nada pero te hacen ver aquello desde una perspectiva diferente.
Esto es lo que me paso cuando estuve en Milán, justo delante de la majestuosidad de la Catedral del Duomo, ensalzada en la capital con sus estalactitas de piedra, hierro y toda cubierta de mármol, a su lado permanece impasible el edificio de las Galerías Vittorio Emmanuele, que desprende la fuerza enigmática que Guiseppe Mangoni supo transmitir a través de las grandes estructuras de hierro y techos de cristal.
Hace un par de meses, durante mi visita relámpago a Milán, mientras subía las infinitas escaleras de la Catedral del Duomo, me llamo la atención encontrar-me que el edificio de delante estaba en obras, y para evitar las molestias estéticas que suelen ocasionar las rehabilitaciones, surgió el ingenio al inventar una forma de disimularlo y mantener delante del espectador la belleza del edificio, y aquí os dejo unas imágenes que ilustraran ese momento.

Verdad que la vida es más agradable cuando estamos rodeados de Arte? De la belleza que representan los edificios históricos que forman parte de nuestras ciudades, y lucen su encanto delante de las personas, que insólitas y soñadoras, se acercan para admirar la gracia con la que el arquitecto, escuadra y cartabón en mano, las creo?

Quiereme

Aquí us deixo aquesta cançó de Rosana que des de el primer moment que la vaig escoltar em va agradar molt i em va portar records de moltes de les meves anècdotes, especialment em recorda a la meva família.
Se que quan l’escolteu tampoc us deixarà indiferents, i us recordarà altres moments o persones, o al menys tindreu un moment molt tendre ;)
Petons.

Aquí os dejo esta canción de Rosana que desde el primer momento que la escuche siempre me ha gustado mucho y me ha recordado muchas de mis anécdotas, especialmente me recuerda a mi familia.
Se que cuando la escuchéis tampoco os dejará indiferentes, y recordará otros momentos o personas, o al menos tendréis un momento tierno ;)
Besos.

http://www.youtube.com/watch?v=qjeHwNjkHgw&feature=related

Feliz diada a todos!

El dia de Sant Jordi commemora a Jordi de Capadocia, un militar romà nascut al S. III dC, un sant que tal com relata la tradició tot i estar sota el mandat de l’emperador Dioclecià es va negar a executar un edicte en el que aquest obligava a perseguir els cristians, motiu pel qual va ser martiritzat i decapitat.

No obstant, la llegenda del sant ha estat envoltada de fantasia, degut que es relata l’heroisme del sant que va derrotar al Drac.

Per aquells a qui els agradi la mitologia, aquí un breu relat d’aquesta historia catalana:
A la Conca de Barberà, en un indret anomenat Montblanc, residia un terrorífic Drac que causava entre els habitants del poble nombrosos infortunis, a tal punt que per tal de amansar aquesta bèstia es sacrificava a una persona, la qual era escollida mitjançant sorteig, a tal sort que un fatídic dia l’escollida per la sort fou la filla del rei.
La princesa fou alliberada per l’heroic Jordi, qui la va salvar de la mort al enfrontar-se al Drac amb la seva brillant armadura i per tal de salvar la vida de la bella princesa va ajusticiar l’horrorós Drac amb la seva llança.

Diu l’historia que de la sang que el Drac va vessar a conseqüència de la seva desventura va néixer un roser de flors vermelles

--------------------------------------------------------------------------------------------

El día de Sant Jordi conmemora a Jordi de Capadocia, un militar romano nacido en el S. II dC, un santo que como relata la tradición aún estando bajo el mandato del emperador Dioceliano, se negó a ejecutar un edicto en el que este obligaba a perseguir a los cristianos, motivo por el cual fue torturado y decapitado.

No obstante la leyenda del santo esta envuelta en fantasía, debido a que se relata el heroísmo de este al matar al Dragón.

Para quienes les guste la mitología he aquí un breve relato de la historia catalana:

En la Conca del Barbera, en un lugar llamado Montblanc, residía un terrorífico Dragón que causaba en los habitantes del pueblo numerosos infortunios, a tal punto que para amansar a la bestia se sacrificaba a una persona, la cual era escogida por sorteo, a tal suerte que un fatídico día la suerte quiso que al elegida fuera la hija del rey.
La princesa fue liberada por el heroico Jordi, quien la salvo de la muerte al enfrentarse al Dragón con su brillante armadura, y para salvar la vida de la bella princesa ajusticio al Dragón con su lanza.

Dice la historia que de la sangre que el Dragón vertió a consecuencia de su desventura nació un rosal de flores rojas.

La primavera

Aprofitant que a quatre dies ja començarà la primavera m’agradaria comentar aquesta preciosa obra.
Aquest quadre va ser una de les obres mestres del gran pintor renaixentista Alessandro Di Mariano Di Vanni Filipepi, més conegut com Sandro Botticelli , s’estima que la realització de la mateixa versa sobre l’any 1482, tot i que realment aquesta és incerta.
Es pot dir, que aquesta obra representa la deessa Venus, que adornada per les flors de les tres Gràcies anuncia que arriba la primavera, pel que presenta un ambient mitològic. Cal destacar que en aquest sentit Botticelli trenca amb la pintura religiosa cristiana, ja que amb l’iconogràfia de la present obra representa un ritus paga.
L’obra esta realitzada al templete sobre una taula, que medeix 203 x 314 cm.
Adolph Gaspary i Aby Warburg varen realitzar l’any 1888 una interpretació clàssica sobre l’iconogràfia dels personatges, dels quals es descriuen de la següent manera:
A l’esquerra trobem al deu Mercuri, el qual es identificat pel tipus de calçat amb ales i duu una vara per separar serps i fer la pau, mentre que amb l’altra mà aparta els núvols negres perquè aquests no puguin entrar en el bosc, del qual sembla ser el protector.

Posteriorment trobem les tres Gràcies, que són serventes de Venus, dir que ballen elegantment amb les mans entrellaçades, pràcticament nues i el seu cabell es troba recollit per elaborats pentinats ja que només les dones solteres podien dur el cabell solt.
La Gràcia de la dreta és Caterina Sforza, qui ja havia estat retratada amb anterioritat pel mateix pintor com Santa Catalína d’Alexandría, quadre que es conserva al Museu Lindenau de Altenburg a Alemanya qui representaria la Bellesa, ja que dur un elegant collaret i un subtil vel li tapa els cabells; la Gràcia del centre sembla ser Semiramide Appiani, la dona de Lorenzo el Popolano, qui podria ser a la seva vegada Mercuri, que és a qui mira Semiramide, aquesta representa la Castitat per la seva mirada melancolica i la seva avtitud introvertida; finalment resta dir que la Gràcia de la esquerra podria ser Simonetta Vespucci, de qui es diu que era el prototip de la bellesa botticelliana, qui representa la Voluptuositat, pels seus cabells rebels.

En el centre del quadre es troba Venus, qui a la vegada és l’eix de la composició, els tarongers que l’envolten formen un arc apuntant a la deessa que remarca encara més la seva centralitat formal i temàtica.
Vesteix una camisa llarga, i pel cim duu un vestit que cau de forma asimètrica, si ens fixem la deessa llueix un ventre marcat, el que era considerat graciós, i el fet que col·loqui la seva ma per sobre de la tela és un signe d’elegància. A més duu els cabells coberts per una còfia i un vel, representant que era una dona casada.

Per damunt de Venus ens trobem amb Cupido, qui es troba llançant fletxes a una de les Gràcies, la del centre que es troba mirant a Mercuri.

La següent de les figures és Flora, a qui Venus deixa passar, la deessa de la Primavera, que apareix a l’escena llençant flors. D’aquesta figura destaca el seu somriure, al no ser freqüent en la pintura renaixentista, i menys en les dones que pintava Botticelli que apareixen amb el rostre seriós.
La dona que apareix al costat de Flora és la nimfa Cloris, qui de la seva boca surten flors primaverals que Flora recull en el seu vestit, aquesta es troba perseguida pel deu Céfiro, deu del vent benigne, qui amb el seu alè transforma a la nimfa en primavera.


Dit això, també m’agradaria posar de relleu una obra d’art, una obra pintada amb fils per una persona a qui admiro per la seva destresa en l’art del punt de creu, Arantxa, qui esta elaborant un quadre bordat punt per punt d’aquesta meravellosa obra, i per a mostra un boto, aquí us deixo una imatge de la construcció del quadre, una veritable obra d’art feta per una gran artista!
Arantxa quedarà una segona part del post quan acabis el teu quadre.
Moltes gràcies per deixar-me publicar la foto.
I les meves felicitacions per la teva tasca, ets molt gran!


------------------------------------------------------------

Aprovechando que quedan cuatro días para que empiece la primavera me gustaría comentar esta preciosa obra.
Este cuadro fue una de las obras maestras del gran pintor renacentista Alessandro Di Mariano Di Vanni Filipepi, más conocido como Sandro Botticelli, se estima que la realización de la misma versa sobre el año 1482, aunque realmente la fecha es incierta.
Se puede decir que esta obra representa al diosa Venus, que adornada por las flores de las tres Gracias, anuncia que llega la primavera, por lo que representa un ambiente mitológico.
Cabe destacar que en este sentido Botticelli rompe con la pintura religiosa cristiana, ya que con la iconografía de la presente obra representa un rito pagano.
La obra esta realizada al templete sobre una tabla, y mide 203 x 314 cm.
Adolph Gaspary y Aby Warburg realizaron en el año 1888 una interpretación clásica sobre la iconografía de los personajes, de los cuales se describen del siguiente modo:
A la izquierda encontramos al dios Mercurio, quien es identificado por el tipo de calzado alado que lleva así como por su caduceo con el que separa las serpientes y hace la paz, mientras que con la otra mano separa las nubes negras para que estas no puedan entrar en el bosque, del que parece ser el protector.
Posteriormente nos encontramos las tres Gracias, quienes son sirvientas de Venus, decir que bailan elegantemente y con las manos entrelazadas, prácticamente desnudas y su pelo se encuentra recogido en elegantes peinados, ya que sólo las solteras podían llevar el pelo suelto.
La Gracia de la derecha es Caterina Sforza, quien ya havia sido retradada anteriormente por el mismo pintor como Santa Catalina de Alejandria, cuadro que aún se conserva en el Museo Lindenau de Altenburg de Alemania, quien representaría la Belleza, ya que luce un elegante collar y un sutil velo le tapa el pelo; la Gracia del centro parece ser Semiramide Appiani, la mujer de Lorenzo Popolano, quien podría ser a su vez Mercurio, que es a quien mira Semiramide, esta representa la Castidad, por su mirada melancólica y su actitud introvertida; finalmente queda decir que la Gracia de la izquierda parece ser Simonetta Vespucci, de quien de dice que era el prototipo de belleza botticelliana, quien representa la Voluptuosidad, por sus cabellos rebeldes.
En el centro del cuadro se encuentra Venus, quien a la vez es el eje de la composición, los naranjos la envuelven formando un arco que apunta a la diosa, y remarca aún más la centralidad formal y temática de su figura.
Viste una camisa larga, y encima lleva un vestido que cae de forma asimétrica, si nos fijamos la diosa luce un vientre marcado, lo que era considerado gracioso, y el echo que coloque su mano por encima de la tela era signo de elegancia. Además lleva los cabellos cubiertos por una cofia y un velo, representando que era una mujer casada.

Encima de Venus nos encontramos a Cupido, quien se halla tirando flechas a una de las Gracias, la del centro que se encuentra mirando a Mercurio.

La siguiente de las figuras es Flora, a quien Venus deja pasar, la diosa de la Primavera, que aparece en la escena tirando flores. De esta figura destaca su sonrisa, al no ser habitual en la pintura renacentista, i menos en las mujeres que pintaba Botticelli que aparecen con el rostro serio.

La mujer que aparece al lado de Flora es la ninfa Cloros, quien de su boca salen flores primaverales que Flora recoge en su vestido, esta se encuentra perseguida por el dios Céfiro, dos del viento benigno, quien con su aliento transforma a la ninfa en primavera.

Dicho esto también me gustaría poner de relieve una obra de arte, una obra pintada con hilos por una persona a quien admiro por su destreza con el arte del punto de cruz, Arantxa, quien esta elaborando un cuadro bordado en punto de cruz de esta maravillosa
obra, y para muestra un botón, aquí os dejo una imagen de la construcción del cuadro, una verdadera obra de arte realizada por una gran artista!
Arantxa quedara una segunda parte del post cuando acabes tu cuadro!
Muchas gracias por dejarme publicar la foto.
Y mis felicitaciones por tu labor, eres grande!

Roma, Ciutat Eterna ( I Part)

Fa un parell de mesos vaig fer un dels viatges més emocionants per a mi, visitar la Ciutat Eterna, Roma, i poder veure en primera persona moltes de les obres que sempre he admirat.
No hi havia un sol lloc en la ciutat que no tingues quelcom interessant per veure, i cada una de les Esglésies a Roma estan plenes d’alguna obra d’art digna de contemplar.
M’agradaria poder compartir algunes de les fotos que vam fer, tot i que no m’entendré gaire a les explicacions perquè sinó el post seria llanguíssim.
Vam tenir la sort de estar 4 dies a la ciutat, malgrat que ens va ploure gaire bé tots els dies, menys el dia que vam marxar! Sí, la llei de Murphy com no podia ser d’altre manera era pràcticament el nostre estil de vida allà.
Sort que encara hem de tornar, perquè no ens va donar temps de veure els Museus Vaticans, vam anar dissabte però estava a petar de gent, i la cua arribava casi fins a la Basílica, els que hagueu estat ja sabreu quan de llarga era... I tampoc vam poder entrar al Museu Borghese perquè també estava al complert.

Bé, sens més preàmbuls passem a les fotos!

---------------------------------------------

Hace un par de meses hice uno de los viajes más emocionantes para mi, visitar la Ciudad Eterna, la gran Roma, y poder ver en primera persona muchas de las obras que siempre he admirado, así como visitar toda la ciudad con sus encantadores y maravillosos monumentos.
No había un solo lugar en la ciudad que no tuviera algo interesante para ver, y cada una de las Iglesias en Roma están llenas de alguna obra de arte digna de ver.
Me gustaría poder compartir algunas de las fotos que hicimos, aunque no me extender mucho en las explicaciones porque sino el post seria largísimo.
Tuvimos la suerte de estar 4 días en la ciudad, aunque nos llovió casi todos los días, menos el día que nos íbamos! Si, la ley de Murphy como no podía ser de otra manera era prácticamente nuestro estilo de vida allí.
Suerte que aún tenemos que volver, porque no nos dio tiempo a ver los Museos Vaticanos, fuimos un sábado, pero estaba lleno de gente, y la cola llegaba hasta casi la Basílica, los que habéis estado ya sabréis pues cuan larga era… Y tampoco pudimos entrar en el Museo Borghese porque también estaba al completo.


Bien sin más preámbulos pasemos a las fotos!

Aquesta és una foto que vam fer a la plaça de la República, al costat de l’estació de Termini

Esta es una foto que hicimos en la plaza de la Republica, al lado de la estación de Termini

Aquests són els fanals que es troben en l’interior de la plaça, impresionants
Estas son las farolas que se encuentran en el interior de la plaza, impresionantes.

La Fontana del Aqcua Felice on sembla que Moisès recobra vida.

La Fontana del Ascua Felice, donde parece que Moisés recobra vida.

L'Èxtasi de Sta. Teresa de Bernini, el Extasi de Santa Teresa de Bernini.

Iglesia de St. Ignasi de Loyola.

I avui ho deixo fins aquí, prometo una segona part amb més fotos.

Y hoy lo dejo aqui, prometo una segunda parte con más fotos.

La Capilla Sixtina

Aquesta vegada, en comptes de comentar l’obra original, m’agradaria dedicar una entrada a Joana Lopianowski-Roberts, una dona carregada de paciència que va aconseguir bordar en punt de creu la Capilla Sixtina.
Para aconseguir plasmar l’obra del gran Miguel Àngel va dedicar 628.296 punts en 1.809 combinacions de color diferents, i 10 anys de la seva vida, que ja és fàcil de dir.

Aquí us deixo una foto perquè podeu contemplar l’obra en punt de creu, he de dir que segons he llegit, els que apareixen a la foto no són els creadors de la mateixa.


Ja em direu que penseu!

------------------------------------------------------------------

Esta vez, en lugar de comentar la obra original, me gustaría dedicar una entrada a Joana Lopianowski-Roberts, una mujer cargada de paciencia que consiguió bordar en punto de cruz la Capilla Sixtina.
Para conseguir plasmar la obra del gran Miguel Angel, dedico 628.296 puntos en 1.809 combinaciones de colores distintas, y 10 años de su vida, que ya es fácil de decir!

Aquí os dejo una foto para que podáis contemplar la obra en punto de cruz, he de decir que según he leído los que aparecen en la foto no son los creadores de la misma.

Ya me direis que pensais!

Perquè Sibil·la?

Doncs el nom és un petit homenatge a la reina Sibil·la de Fortià, nascuda l’any 1350 a la població de Fortià, va ser reina consort de la Corona de Aragó, des de l’any 1377 fins al 1387. Filla de Berenguer i de Francesca de Vilamarí.

Cal dir que Sibil·la pertanyia al llinatge dels Fortià, pertanyent a la baixa noblesa, amb possessions al medi rural empordanès, dins el Comptat d'Empúries del qual eren feudataris.

L’any 1371 es va casar per primera vegada amb Artal de Foces, un noble aragonès que va morir l’any 1374 deixant a Sibil·la vídua.

Posteriorment, va contreure segones núpcies l’any 1377 amb el rei Pere III el Cerimoniós, amb el que ja tenien un fill, l’infant Alfons d’Aragó, nascut l’any 1976, Comte de Morella, després va neixrè l’infant Pere d’Aragó i l’infanta Isabel d’Aragó l’any 1380, qui es va casar amb el compte Jaume II d’Urgell l’any 1407.Després del casament, Pere es va envoltar de nobles empordanesos, així com de familiars de Sibil·la en el castell de Sant Martí Sarroca.

Quan aquest va morir, el nou rei d’Aragó, Joan I d’Aragó, la va recloure durant un temps al castell de Montcada, però Sibil·la va traslladar-se a Barcelona on va morir l’any 1406.

Si en voleu saber una mica més de l’historia d’aquesta reina us recomano:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sibil%C2%B7la_de_Forti%C3%A0

I sobre la famosa canço, "El cant de la Sibil·la" us recomano aquest video:

http://www.youtube.com/watch?v=7iP4aZTbeqw&feature=related

Aquest és un video sobre una pbra de teatre sobre Sibil·la de Fortià:

http://www.youtube.com/watch?v=qEjKH5nXzUo&feature=related

Algún dia en faré la segona part d'aquest blog per comentar les Sibil·les romanes, i sobre tot, per fer un comentari a les Sibil·les de Miguel Àngel a la Capilla Sixtina.

Eros i Psique

Aquest blog va dedicat a una gran amiga, la Maria, per ser una obra que ens encanta i de la que n’hem parlat molt, Eros i Psique del escultor Antoni Canova,


Aquesta obra que actualment es troba al Museu del Louvre a París, esta feta en marbre i té unes dimensions de 155x168cm.




Val dir, que tot i que aquesta escultura va ser un encàrrec del coronel angles, John Campbell, qui finalment va adquirir l’obra va ser l’any 1800 Henry Hope, mercant i col·leccionista holandès i que posteriorment es va transportar al castell del mariscal de Napoleó, Joaquím Murat.

Antoni Canova va iniciar l’escultura l’any 1787, i no va ser fins l’any 1793 quan la va concloure.
La inspiració de Canova per a la composició de l’obra, va ser una pintura de Erculano con fauno, i una altra de Baccante.
No obstant, aquesta obra magnifica obra es una representació que es basa en l’obra “ L’Ase d’Or” de l’autor llatí Apuleyo.


Una fàbula basada en la ciutat de Grècia sobre uns reis que tenen tres filles, dues de les quals són casades i Psique, que de totes és la més bella i jove. Diu l’historia que no hi ha possibilitat d’expressar en llenguatge humà la bellesa que ostentava la jove Psique, fins a tal punt que hi havia persones estrangeres que només hi anaven per contemplar-la.
L’admiració que despertava va provocar que algunes d’aquestes persones la comparessin amb la deessa Venus, que oblidant els ritus que es devien a aquesta deessa van atraure sobre Psique un destí funest, ja que aquesta va ser ferida en el seu orgull i va encarregar en el seu fill Eros que Psique s’enamorés profundament del més fastigós dels monstres, amb el que Eros es va submergir en el mar en el seu seguici de nereides i dofins.
Psique, estava preocupada perquè per l’admiració que la seva bellesa ocasionava ningú s’atrevia a demanar la seva mà , al punt que els seus pares va consultar el seu futur a l’oracle, que va resoldre que havia de pujar al cim de la muntanya, al cantó d’un principi i vestida de núvia, on la desposarà un ser fins el que tremola el propi Júpiter.
Aquesta predicció va entristir profundament als pares de Psique, qui ploraven pel destí de la seva filla, però Psique va anar decidida a la trobada que el destí li havia preparat.
Allà on l’oracle havia predeterminat es va quedar Psique, i acte seguit va un vent la va agafar i se la emportar, fins a deposar-la suaument en un prat ple de flors.
Psique va quedar dormida i al despertar va veure una font, i més lluny un palau, on va entrar i va quedar meravellada per l’estructura de l’edifici i les habitacions.
Però més fascinada va quedar quan va observar que unes veus angelicals va convidar-la a menjar sumptuosos plats, i a adormir-se en un jaç.
Va caure la nit, i en l’obscuritat de la mateixa Psique va escoltar un rumor, i va saber que era el seu secret marit qui s’estava lliscant al seu costat, la va fer seva i va marxar abans del sortir del sol.
Aquesta escena es va repetir al llarg dels dies, fins que en una ocasió el secret marit adverteix a Psique que les seves germanes voldrien acabar amb aquella felicitat, no obstant, Psique les enyorava molt, tot i estimar profundament al seu home, i aquest va consentir en que les germanes visitessin a la seva esposa.
Al dia següent, les germanes van realitzar la esperada visita, i entre l’enveja van preguntar qui era el ric home de la seva germana, Psique els va contestar que era un atractiu jove que en aquells moments es trobava de caçera, i per poder trencar amb aquella curiositats els va regalar un munt de joies.
Amb el temps, Psique va quedar embarassada, i novament va demanar-li al seu marit la visita de les seves germanes per poder compartir amb elles la bona nova. Tot i que a l’home a priori es negava finalment va acabar accedint, i al dia següent les germanes de Psique van visitar-la al Palau.
Després de felicitar-la van preguntar-li per el seu marit, i Psique va respondre que al ser un ric mercader estava de viatge, tot i que Psique va posar-se vermella i va acabar admeten que coneixia molt poc del seu marit. Les germanes van admetre-li que havia de ser un monstre, i van espantar a la pobre Psique dient-li que la acabaria devorant.
Motiu pel qual van confabular amb Psique que aquesta havia d’agafar una llum i un ganivet i tallar-li el cap.
Quan va arribar la nit Psique va encendre una llum d’oli i va apropar-se al seu marit, i va adonar-se que el seu amor secret era el propi deu Cupido, jove i atraient, va observar el seu cabell daurat acariciant el seu rostre, i en el terra el carcaj amb les fletxes, fins que una gota encesa d’oli va caure sobre el deu i va despertar sobresaltat.
Eros, al veure trencada la confiança dipositada en Psique va retreure-li que ell va desobeir a la seva mare al casar-se amb ella, ja que no va poder resistir-se a la seva bellesa, però el càstig a la traïció comesa era perdre el seu estimat i va fugir.
Psique desolada va dedicar-se a buscar per tot el mon al seu enamorat intentant recuperar-lo suplicant inútilment el favor dels deus.
Atès que la ràbia de Venus la perseguia, aquesta no només va depreciar el seu embaràs sinó que a més la va tancar amb les seves serventes Soledat i Tristesa. I finalment la va sotmetre a diferents provés amb la fermesa que no les superaria, l’última de les quals era baixar als inferns a buscar una capseta que contenia bellesa divina. Mentre regressava, Psique va voler una mica d’aquella bellesa divina i al obrir la capsa va caure en un profund somni, i hagués mort de no ser perquè Eros, boig d’amor, va anar a despertar-la, i va dir-li que portes immediatament la capsa a Venus, i amb la promesa que ell solucionaria el conflicte per poder tornar a estar junt, i acte seguit va marxat volant.
Eros va comparèixer davant Zeus perquè soluciones el problema, i aquest va determinar que la parella podia viure junts, de tal forma que Hermes va raptar a Psique i la va portar al cel, on la va fer immortal.
I finalment va néixer la filla d’ambdós, qui en la terra es coneix com a Voluptuositat.


Estèticament cal dir que l’escultura representa l’amor mutu de la parella, la passió i el desig que neix dels amants.
Té per tant una composició oberta, on les diagonals es troben contraposades, les quals suggereixen una expansió cap enfora i una concentració en el nucli.
En l’abraçada mútua que es plasma, els caps dels amants queden emmarcat entre els braços, creant així l’atenció principal, i donant énfasis a la proximitat de les cares.
Les línies convergents de les ales i les cames de deu formen una aspa, es a dir, que estan en forma de X, fet que concentra encara més la visió del centre.
El cos del jove es una prolongació de l’estructura, els seus braços i cames formen part d’una diagonal prolongada , al mateix temps que la composició té forma d’espiral, que accentua la unió de les dos figures i el sentiment de alliberació del somni.
Es crea així efectes clar obscurs en el escorços i un suau esfumato en Psique.


En aquesta obra Canova retorna als clàssics, i es fixa en composicions gregues i romanes, les tècniques ja superades, formes, el gust del despullat i la recuperació de la delicadesa en les superfícies, que tracta la pedra amb tendresa i suavitat.

La primera entrada d’aquest blog comença amb el títol, “ Fata viam Invenient”, tal com es titula el blog en sí, una reflexió del gran Virgili que no vol dir res més que el destí trobarà la manera.
Ja que el destí d’alguna o altra manera us ha portat fins aquí, m’agradaria compartir amb vosaltres un tros de la meva intimitat, les meves reflexions personals, aficions i en definitiva una part de mi, i de la mateixa manera poder conèixer una part de vosaltres amb els vostres comentaris.
Espero que us agradi i us ho passeu tan bé passejant com jo m’ho estic passant creant el blog!

Salutacions,

Sibil·la

La primera entrada de este blog comienza con el título “ Fata viam Invenient”, tal como se titula el blog en si, una reflexión del gran Virgilio que no quiere decir nada menos que el destino encontrará la manera.
Ya que el destino de una u otra manera os ha traído hasta aquí, me gustaría compartir con vosotros un trozo de mi intimidad, de mis reflexiones personales, aficiones i en definitiva una parte de mi, i de la misma manera poder conocer una parte de vosotros con vuestros comentarios.
Espero que os guste y os lo paséis tan bien paseando como yo me lo estoy pasando creando el blog!

Saludos,
Sibil·la