viernes, 29 de febrero de 2008

Perquè Sibil·la?


Doncs el nom és un petit homenatge a la reina Sibil·la de Fortià, nascuda l’any 1350 a la població de Fortià, va ser reina consort de la Corona de Aragó, des de l’any 1377 fins al 1387. Filla de Berenguer i de Francesca de Vilamarí.

Cal dir que Sibil·la pertanyia al llinatge dels Fortià, pertanyent a la baixa noblesa, amb possessions al medi rural empordanès, dins el Comptat d'Empúries del qual eren feudataris.

L’any 1371 es va casar per primera vegada amb Artal de Foces, un noble aragonès que va morir l’any 1374 deixant a Sibil·la vídua.

Posteriorment, va contreure segones núpcies l’any 1377 amb el rei Pere III el Cerimoniós, amb el que ja tenien un fill, l’infant Alfons d’Aragó, nascut l’any 1976, Comte de Morella, després va neixrè l’infant Pere d’Aragó i l’infanta Isabel d’Aragó l’any 1380, qui es va casar amb el compte Jaume II d’Urgell l’any 1407.Després del casament, Pere es va envoltar de nobles empordanesos, així com de familiars de Sibil·la en el castell de Sant Martí Sarroca.

Quan aquest va morir, el nou rei d’Aragó, Joan I d’Aragó, la va recloure durant un temps al castell de Montcada, però Sibil·la va traslladar-se a Barcelona on va morir l’any 1406.


Si en voleu saber una mica més de l’historia d’aquesta reina us recomano:





I sobre la famosa canço, "El cant de la Sibil·la" us recomano aquest video:


http://www.youtube.com/watch?v=7iP4aZTbeqw&feature=related


Aquest és un video sobre una pbra de teatre sobre Sibil·la de Fortià:


http://www.youtube.com/watch?v=qEjKH5nXzUo&feature=related


Algún dia en faré la segona part d'aquest blog per comentar les Sibil·les romanes, i sobre tot, per fer un comentari a les Sibil·les de Miguel Àngel a la Capilla Sixtina.

Eros i Psique

Aquest blog va dedicat a una gran amiga, la Maria, per ser una obra que ens encanta i de la que n’hem parlat molt, Eros i Psique del escultor Antoni Canova,


Aquesta obra que actualment es troba al Museu del Louvre a París, esta feta en marbre i té unes dimensions de 155x168cm.




Val dir, que tot i que aquesta escultura va ser un encàrrec del coronel angles, John Campbell, qui finalment va adquirir l’obra va ser l’any 1800 Henry Hope, mercant i col·leccionista holandès i que posteriorment es va transportar al castell del mariscal de Napoleó, Joaquím Murat.

Antoni Canova va iniciar l’escultura l’any 1787, i no va ser fins l’any 1793 quan la va concloure.
La inspiració de Canova per a la composició de l’obra, va ser una pintura de Erculano con fauno, i una altra de Baccante.
No obstant, aquesta obra magnifica obra es una representació que es basa en l’obra “ L’Ase d’Or” de l’autor llatí Apuleyo.



Una fàbula basada en la ciutat de Grècia sobre uns reis que tenen tres filles, dues de les quals són casades i Psique, que de totes és la més bella i jove. Diu l’historia que no hi ha possibilitat d’expressar en llenguatge humà la bellesa que ostentava la jove Psique, fins a tal punt que hi havia persones estrangeres que només hi anaven per contemplar-la.
L’admiració que despertava va provocar que algunes d’aquestes persones la comparessin amb la deessa Venus, que oblidant els ritus que es devien a aquesta deessa van atraure sobre Psique un destí funest, ja que aquesta va ser ferida en el seu orgull i va encarregar en el seu fill Eros que Psique s’enamorés profundament del més fastigós dels monstres, amb el que Eros es va submergir en el mar en el seu seguici de nereides i dofins.
Psique, estava preocupada perquè per l’admiració que la seva bellesa ocasionava ningú s’atrevia a demanar la seva mà , al punt que els seus pares va consultar el seu futur a l’oracle, que va resoldre que havia de pujar al cim de la muntanya, al cantó d’un principi i vestida de núvia, on la desposarà un ser fins el que tremola el propi Júpiter.
Aquesta predicció va entristir profundament als pares de Psique, qui ploraven pel destí de la seva filla, però Psique va anar decidida a la trobada que el destí li havia preparat.
Allà on l’oracle havia predeterminat es va quedar Psique, i acte seguit va un vent la va agafar i se la emportar, fins a deposar-la suaument en un prat ple de flors.
Psique va quedar dormida i al despertar va veure una font, i més lluny un palau, on va entrar i va quedar meravellada per l’estructura de l’edifici i les habitacions.
Però més fascinada va quedar quan va observar que unes veus angelicals va convidar-la a menjar sumptuosos plats, i a adormir-se en un jaç.
Va caure la nit, i en l’obscuritat de la mateixa Psique va escoltar un rumor, i va saber que era el seu secret marit qui s’estava lliscant al seu costat, la va fer seva i va marxar abans del sortir del sol.
Aquesta escena es va repetir al llarg dels dies, fins que en una ocasió el secret marit adverteix a Psique que les seves germanes voldrien acabar amb aquella felicitat, no obstant, Psique les enyorava molt, tot i estimar profundament al seu home, i aquest va consentir en que les germanes visitessin a la seva esposa.
Al dia següent, les germanes van realitzar la esperada visita, i entre l’enveja van preguntar qui era el ric home de la seva germana, Psique els va contestar que era un atractiu jove que en aquells moments es trobava de caçera, i per poder trencar amb aquella curiositats els va regalar un munt de joies.
Amb el temps, Psique va quedar embarassada, i novament va demanar-li al seu marit la visita de les seves germanes per poder compartir amb elles la bona nova. Tot i que a l’home a priori es negava finalment va acabar accedint, i al dia següent les germanes de Psique van visitar-la al Palau.
Després de felicitar-la van preguntar-li per el seu marit, i Psique va respondre que al ser un ric mercader estava de viatge, tot i que Psique va posar-se vermella i va acabar admeten que coneixia molt poc del seu marit. Les germanes van admetre-li que havia de ser un monstre, i van espantar a la pobre Psique dient-li que la acabaria devorant.
Motiu pel qual van confabular amb Psique que aquesta havia d’agafar una llum i un ganivet i tallar-li el cap.
Quan va arribar la nit Psique va encendre una llum d’oli i va apropar-se al seu marit, i va adonar-se que el seu amor secret era el propi deu Cupido, jove i atraient, va observar el seu cabell daurat acariciant el seu rostre, i en el terra el carcaj amb les fletxes, fins que una gota encesa d’oli va caure sobre el deu i va despertar sobresaltat.
Eros, al veure trencada la confiança dipositada en Psique va retreure-li que ell va desobeir a la seva mare al casar-se amb ella, ja que no va poder resistir-se a la seva bellesa, però el càstig a la traïció comesa era perdre el seu estimat i va fugir.
Psique desolada va dedicar-se a buscar per tot el mon al seu enamorat intentant recuperar-lo suplicant inútilment el favor dels deus.
Atès que la ràbia de Venus la perseguia, aquesta no només va depreciar el seu embaràs sinó que a més la va tancar amb les seves serventes Soledat i Tristesa. I finalment la va sotmetre a diferents provés amb la fermesa que no les superaria, l’última de les quals era baixar als inferns a buscar una capseta que contenia bellesa divina. Mentre regressava, Psique va voler una mica d’aquella bellesa divina i al obrir la capsa va caure en un profund somni, i hagués mort de no ser perquè Eros, boig d’amor, va anar a despertar-la, i va dir-li que portes immediatament la capsa a Venus, i amb la promesa que ell solucionaria el conflicte per poder tornar a estar junt, i acte seguit va marxat volant.
Eros va comparèixer davant Zeus perquè soluciones el problema, i aquest va determinar que la parella podia viure junts, de tal forma que Hermes va raptar a Psique i la va portar al cel, on la va fer immortal.
I finalment va néixer la filla d’ambdós, qui en la terra es coneix com a Voluptuositat.


Estèticament cal dir que l’escultura representa l’amor mutu de la parella, la passió i el desig que neix dels amants.
Té per tant una composició oberta, on les diagonals es troben contraposades, les quals suggereixen una expansió cap enfora i una concentració en el nucli.
En l’abraçada mútua que es plasma, els caps dels amants queden emmarcat entre els braços, creant així l’atenció principal, i donant énfasis a la proximitat de les cares.
Les línies convergents de les ales i les cames de deu formen una aspa, es a dir, que estan en forma de X, fet que concentra encara més la visió del centre.
El cos del jove es una prolongació de l’estructura, els seus braços i cames formen part d’una diagonal prolongada , al mateix temps que la composició té forma d’espiral, que accentua la unió de les dos figures i el sentiment de alliberació del somni.
Es crea així efectes clar obscurs en el escorços i un suau esfumato en Psique.


En aquesta obra Canova retorna als clàssics, i es fixa en composicions gregues i romanes, les tècniques ja superades, formes, el gust del despullat i la recuperació de la delicadesa en les superfícies, que tracta la pedra amb tendresa i suavitat.




jueves, 28 de febrero de 2008

La primera entrada d’aquest blog comença amb el títol, “ Fata viam Invenient”, tal com es titula el blog en sí, una reflexió del gran Virgili que no vol dir res més que el destí trobarà la manera.
Ja que el destí d’alguna o altra manera us ha portat fins aquí, m’agradaria compartir amb vosaltres un tros de la meva intimitat, les meves reflexions personals, aficions i en definitiva una part de mi, i de la mateixa manera poder conèixer una part de vosaltres amb els vostres comentaris.
Espero que us agradi i us ho passeu tan bé passejant com jo m’ho estic passant creant el blog!

Salutacions,

Sibil·la
La primera entrada de este blog comienza con el título “ Fata viam Invenient”, tal como se titula el blog en si, una reflexión del gran Virgilio que no quiere decir nada menos que el destino encontrará la manera.
Ya que el destino de una u otra manera os ha traído hasta aquí, me gustaría compartir con vosotros un trozo de mi intimidad, de mis reflexiones personales, aficiones i en definitiva una parte de mi, i de la misma manera poder conocer una parte de vosotros con vuestros comentarios.
Espero que os guste y os lo paséis tan bien paseando como yo me lo estoy pasando creando el blog!

Saludos,
Sibil·la